Actualitat

• 20 Agost 2026

Associar-se continua tenint sentit? En un sector format majoritàriament per petites empreses, autònoms i negocis familiars, probablement en té més que mai.

Per entendre l’actual mapa d’associacions, gremis, federacions i patronals del turisme, l’hostaleria i la restauració de Catalunya cal mirar enrere. I, sobretot, cal entendre que no totes les entitats que anomenem “associacions” són jurídicament el mateix.

Una empresa pot defensar els seus interessos individualment. Pot presentar una al·legació, recórrer una sanció, negociar amb el seu ajuntament, contractar assessorament o intentar resoldre per si mateixa qualsevol problema que l’afecti.

Però hi ha qüestions que deixen de ser estrictament empresarials quan afecten centenars o milers d’establiments.

Una ordenança de terrasses. Una taxa. Un conveni col·lectiu. Una nova obligació ambiental. La fiscalitat turística. Els horaris. L’accés al talent. La formació. La mobilitat. Els residus. Una restricció d’accés al medi natural. La promoció d’una destinació. Una normativa europea. O la necessitat d’explicar a una administració que una decisió aparentment raonable sobre el paper té conseqüències molt diferents quan s’aplica sobre el territori.

Aquí comença l’associacionisme empresarial: quan una suma d’interessos individuals es converteix en un interès col·lectiu que necessita interlocució, estructura i representació.

No és casual que la mateixa Constitució espanyola dediqui un article específic a les associacions empresarials. L’article 7 estableix que sindicats de treballadors i associacions empresarials contribueixen a la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis i exigeix que la seva estructura i funcionament siguin democràtics.

Però les patronals actuals no van néixer el 1978. La història és molt més antiga.

Catalunya, terra de gremis

Catalunya té una tradició secular d’organització dels oficis. Des de l’edat mitjana i durant bona part de l’època moderna, els gremis van tenir un paper central en l’organització de moltes activitats econòmiques urbanes. Regulaven l’accés als oficis, l’aprenentatge, la producció i, en diferents graus segons l’època i l’activitat, també exercien funcions assistencials i de representació dels seus membres.

El patrimoni cultural català conserva encara avui nombrosos testimonis d’aquesta cultura gremial i de la seva vinculació amb els oficis artesans des del món medieval fins al modern.

Aquell sistema corporatiu no és, evidentment, equiparable a una associació empresarial contemporània. Les reformes liberals del segle XIX van anar desarticulant els privilegis i les funcions reguladores dels antics gremis en favor de la llibertat d’indústria, de comerç i de contractació.

Per això convé fer una primera distinció.

Un “gremi” actual no és jurídicament la continuació del gremi medieval.

Que moltes organitzacions empresarials catalanes hagin conservat la paraula gremi en la seva denominació respon a una tradició històrica, sectorial i identitària. Jurídicament, però, darrere d’un Gremi d’Hostaleria, de Restauració o d’un altre sector hi podem trobar avui una associació sotmesa a diferents règims legals.

I aquí comença part de la complexitat del mapa.

El franquisme: del pluralisme associatiu al Sindicato Vertical

Hi ha un segon moment històric imprescindible per entendre el sistema actual: el franquisme.

La Llei de 26 de gener de 1940 sobre Unitat Sindical va construir un model radicalment diferent de l’associacionisme lliure. La norma proclamava els principis d’“unitat, totalitat i jerarquia” i establia una única Organització Sindical reconeguda per l’Estat.

Encara més significatiu: la mateixa llei disposava que les associacions creades per representar interessos econòmics o de classe —incloses explícitament les associacions obreres, patronals i gremials— quedarien incorporades a l’Organització Sindical.

És l'origen del que popularment coneixem com a Sindicato Vertical: un sistema en què empresaris i treballadors quedaven enquadrats dins d'una mateixa estructura corporativa organitzada per branques de producció i sotmesa al règim.

La Llei Sindical 2/1971 encara definia l’Organización Sindical Española a partir de sindicats constituïts per branques d’activitat.

Això és important perquè explica què significa realment el canvi que es produeix durant la Transició.

No es tractava simplement d’aprovar una nova regulació administrativa de les associacions.

Es tractava de recuperar la llibertat d’empresaris i treballadors per organitzar-se independentment de l’Estat i entre ells.

1977: la gran ruptura

La norma clau és la Llei 19/1977, d’1 d’abril, sobre regulació del dret d’associació sindical.

El nom pot portar avui a certa confusió perquè utilitza l’expressió “associació sindical”, però la llei regula tant les organitzacions dels treballadors com les dels empresaris.

El seu article primer estableix que treballadors i empresaris poden constituir, en cada branca d’activitat i a escala territorial o nacional, les associacions professionals que considerin convenients per defensar els seus interessos. També reconeix la seva autonomia respecte de l’Administració pública.

I hi ha un detall cronològic especialment revelador: aquesta llibertat d’associació empresarial és reconeguda l’abril de 1977, més d’un any abans de l’aprovació de la Constitució de 1978.

La Constitució consolidarà després el nou sistema.

L’article 22 reconeix amb caràcter general el dret d’associació. Però l’article 7 fa una cosa diferent: constitucionalitza específicament la funció dels sindicats i de les associacions empresarials com a instruments per defensar i promoure els interessos econòmics i socials que els són propis.

Aquesta distinció continua essent fonamental gairebé cinquanta anys després.

1977: quan neixen els gremis d’hostaleria moderns

En el sector de l’hostaleria català, aquesta transformació jurídica es pot observar gairebé en temps real.

Entre 1976 i 1977 apareix una primera generació d’organitzacions empresarials que comencen a construir el que avui coneixem com el mapa gremial i patronal modern de l’hostaleria catalana.

Un dels casos més primerencs que hem pogut documentar és el de Lloret de Mar. El Gremi d’Hotelers de Lloret es va constituir el 28 de setembre de 1976, encara abans de l’aprovació de la Llei 19/1977, en un moment en què el sistema sindical franquista començava a descompondre’s però encara no existia plenament el nou marc de llibertat associativa. La seva legalització oficial arribaria l’1 de juny de 1977.

El cas és especialment significatiu perquè permet veure, en una mateixa entitat, el trànsit entre dues èpoques: de l’organització obligatòria del sector dins les estructures del Sindicato Vertical a la constitució d’una organització empresarial pròpia i autònoma.

Pocs mesos després, la nova legislació de 1977 accelera aquest procés.

El Gremi d’Hostaleria de Sitges es constitueix el 28 d’abril de 1977 i la seva documentació històrica el presenta com el primer gremi d’hostaleria legalitzat a Catalunya en el nou marc associatiu.

La precisió és important.

No significa necessàriament que fos la primera organització d’hostalers que havia existit al país —Lloret, entre altres precedents, obliga a matisar aquesta afirmació—, sinó que Sitges apareix com una de les primeres organitzacions formalment legalitzades després de l’obertura del nou sistema associatiu de la Transició.

El Gremi d’Hostaleria de Vilanova i la Geltrú, constituït també el 1977, reivindica en la seva història institucional haver estat el segon gremi d’hostaleria legalitzat a Catalunya.

I el 24 de maig de 1977 es constitueix el Gremi d’Hostaleria de Castelldefels, amb l’aprovació dels seus primers estatuts.

La mateixa generació inclou altres organitzacions que situen els seus orígens moderns el 1977, com el Gremi d’Hostaleria del Maresme, el Gremi Comarcal d’Hostaleria de Sabadell —que disposava, alhora, d’antecedents associatius que es remunten a 1932— o la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona, ja concebuda com una estructura de segon nivell.

Aquesta concentració de constitucions durant el 1977 no és casual.

La Llei 19/1977, d’1 d’abril, havia reconegut a empresaris i treballadors la possibilitat de constituir lliurement les organitzacions professionals que consideressin adequades per defensar els seus interessos. Poques setmanes després, el Reial decret 873/1977, de 22 d’abril, desenvolupava el procediment de dipòsit dels estatuts.

Paral·lelament s’estava desmantellant definitivament el sistema corporatiu anterior. El Reial decret llei 31/1977 va establir la desaparició de la sindicació obligatòria d’empresaris i treballadors a partir de l’1 de juliol d’aquell mateix any.

Per això 1977 no és simplement l’any de fundació casual de diversos gremis d’hostaleria.

És l’any en què comença a prendre forma, sobre el territori, el nou associacionisme empresarial hostaler sorgit de la Transició.

Sitges, Vilanova, Castelldefels, Lloret, el Maresme, Sabadell, Girona i altres territoris constitueixen diferents expressions d’un mateix fenomen: els empresaris recuperaven la capacitat d’organitzar-se lliurement per defensar interessos comuns, aquesta vegada fora de les estructures obligatòries de l’Estat.

El 2027, per tant, no serà només el cinquantenari particular d’alguns gremis.

Serà també el cinquantè aniversari d’una generació d’entitats que va contribuir a posar els fonaments de l’associacionisme empresarial hostaler modern de Catalunya.

Encara queda, però, feina historiogràfica per fer. En alguns casos —com l’Alt Penedès— existeixen referències que el situen dins d’aquest primer moviment associatiu, però cal localitzar la documentació fundacional o registral abans d’atribuir-li amb certesa una data o una posició cronològica.

I aquesta cautela és important: reconstruir la història de l’associacionisme exigeix distingir entre data de constitució, data de dipòsit o legalització, antecedents associatius i continuïtat jurídica de les entitats.

Precisament aquesta complexitat ajuda a entendre per què, cinquanta anys després, el mapa associatiu de l’hostaleria i el turisme català continua essent tan ric, territorial i divers.

Catalunya desenvolupa el seu propi dret d’associacions

Amb l’autogovern, Catalunya desenvolupa també una regulació pròpia de les associacions.

La Llei catalana 7/1997, de 18 de juny, d’associacions va ser un pas determinant. Posteriorment, la Llei 4/2008 va aprovar el llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques, amb l’objectiu declarat de refondre, sistematitzar i harmonitzar, entre altres, aquella legislació catalana d’associacions.

L’Estatut d’Autonomia reforça aquesta competència. El seu article 118 atribueix a la Generalitat, respectant les condicions bàsiques establertes per l’Estat i la reserva de llei orgànica, competència sobre el règim jurídic de les associacions que desenvolupen majoritàriament les seves funcions a Catalunya, inclòs el Registre d’Associacions.

I és precisament aquí on apareix una de les qüestions que més ens ha sorprès en intentar elaborar una radiografia del sector turístic català.

Justícia o Treball? Dues associacions que poden semblar iguals, però no ho són

Quan busquem una associació empresarial catalana, no sempre la trobarem al mateix lloc.

I això no és una anomalia.

Respon a l’existència de dos règims jurídics diferents.

Les associacions inscrites a Justícia

El Departament de Justícia defineix les associacions com a persones jurídiques privades formades voluntàriament per tres o més persones per aconseguir, sense afany de lucre, una finalitat comuna d’interès general o particular.

Aquest és el gran univers associatiu regulat, a Catalunya, pel llibre tercer del Codi civil.

Poden formar-ne part tant persones físiques com persones jurídiques. I hi ha un matís jurídic especialment rellevant: la inscripció al Registre d’Associacions no és constitutiva de la personalitat jurídica. La mateixa Generalitat especifica que la inscripció es realitza a efectes de publicitat.

Dins d’aquest règim podem trobar entitats formades per empreses, professionals o actors vinculats al turisme i la gastronomia.

Però això no converteix automàticament totes aquestes entitats en una associació empresarial de la Llei 19/1977.

Les associacions empresarials dipositades a Treball

Les organitzacions empresarials pròpiament constituïdes sota el règim de la Llei 19/1977 segueixen una altra via.

El Departament de Treball les identifica expressament com a associacions constituïdes a l’empara d’aquesta normativa i del règim de dipòsit d’estatuts de les organitzacions sindicals i empresarials.

Els estatuts han d’identificar, entre altres elements, el domicili, l’àmbit territorial i l’àmbit funcional d’actuació —és a dir, el sector o branca econòmica que representen—, així com els seus òrgans de govern, el sistema d’afiliació i el règim econòmic.

I aquí la diferència amb el règim general d’associacions és molt significativa.

El Reial decret 416/2015 estableix que les organitzacions empresarials han de dipositar els estatuts davant l’oficina pública competent a efectes d’adquirir personalitat jurídica i plena capacitat d’obrar, que s’adquireixen transcorreguts vint dies hàbils des del dipòsit en les condicions que estableix la norma.

Per tant, no estem simplement davant de dos registres diferents per a entitats iguals.

Estem davant de dues lògiques jurídiques diferents que, en el món real, poden produir organitzacions amb noms, membres i activitats aparentment molt semblants.

I això explica bona part de les dificultats per construir un cens fiable.

Una diferència que va més enllà del registre

La diferència entre una associació inscrita en el règim general d’associacions i una associació empresarial constituïda a l’empara de la Llei 19/1977 no és només administrativa. Té conseqüències en el sistema de relacions laborals i de representació empresarial.

Les organitzacions empresarials dipositades davant l’autoritat laboral són les que, per la seva pròpia naturalesa, s’insereixen en l’àmbit de les relacions laborals col·lectives: representació dels interessos empresarials, negociació col·lectiva, concertació i participació institucional. La mateixa normativa que regula el seu dipòsit exigeix que entre les seves finalitats hi hagi les de caràcter laboral que les identifiquen com a organitzacions empresarials.

Això no significa, però, que qualsevol associació empresarial pel sol fet d’estar dipositada a Treball pugui negociar automàticament qualsevol conveni col·lectiu. Per formar part d’una mesa negociadora cal acreditar la legitimació i la representativitat exigides per l’Estatut dels Treballadors en l’àmbit territorial i funcional del conveni. En els convenis sectorials, l’article 87 estableix llindars concrets vinculats al nombre d’empreses representades i als treballadors ocupats per aquestes empreses.

El mateix principi opera en la representació institucional. L’Estatut dels Treballadors reserva determinades funcions de representació general davant les administracions i els organismes públics a les organitzacions empresarials que acrediten una determinada representativitat, de manera que cal distingir entre existir jurídicament com a associació empresarial i tenir la condició d’organització empresarial representativa o més representativa.

Una associació constituïda sota el règim general del Codi civil de Catalunya pot defensar els interessos dels seus associats, interlocutar amb les administracions, formular propostes i participar en òrgans consultius quan així estigui previst. Però la seva simple inscripció a Justícia no li confereix, per si sola, la legitimació laboral pròpia de les organitzacions empresarials per negociar convenis col·lectius estatutaris o exercir les funcions de representació institucional que la legislació laboral atribueix a les patronals representatives.

Per tant, la diferència entre Justícia i Treball no és només on es dipositen o inscriuen uns estatuts: és també quina funció jurídica està cridada a exercir aquella organització.

El nom no determina què és una entitat

Una altra conclusió és igualment important: el nom no determina la naturalesa jurídica.

Una entitat que es denomina Gremi pot ser jurídicament una associació.

Una Associació pot ser una organització empresarial emparada per la Llei 19/1977.

Una entitat que utilitza la paraula Federació pot no ser necessàriament una federació empresarial de segon nivell.

I un col·lectiu gastronòmic pot ser una associació amb personalitat jurídica, una agrupació informal, una marca promocional o una iniciativa vinculada a una altra organització.

Això és especialment visible en turisme i gastronomia.

Més de 200 entitats candidates: què estem comptant realment?

En el cens de treball que hem elaborat durant les darreres setmanes, creuant registres, directoris sectorials, webs corporatives i activitat pública, hem identificat 209 entitats candidates vinculades, en major o menor grau, a l’hostaleria, la restauració, l’allotjament i les activitats turístiques a Catalunya.

Però aquesta xifra necessita context.

Aplicat un criteri més estricte —entitats amb una vinculació clara amb la representació empresarial o professional dels sectors HORECA i turístics—, el cens de treball queda actualment en 152 entitats.

Si ampliem la mirada a associacions mixtes de comerç i turisme, estructures territorials i altres organitzacions amb participació empresarial turística, arribem a 208.

I encara hi ha dues capes que deliberadament mantenim separades:

10 federacions o confederacions identificades i 31 col·lectius gastronòmics i de cuina inventariats, alguns dels quals estan actius, altres requereixen verificació i alguns consten ja com a dissolts o en situació d’inactivitat.

És a dir: la primera lliçó és que comptar noms no equival a comptar organitzacions empresarials representatives.

Associacions locals, sectorials i federacions: un mapa en diferents nivells

La complexitat creix perquè les entitats no només es diferencien jurídicament.

També ho fan pel que representen.

Hi ha organitzacions d’hostaleria general, de restauració, d’hoteleria, de càmpings, de turisme rural, d’apartaments i habitatges d’ús turístic, d’oci nocturn, d’empreses i activitats turístiques i associacions mixtes que incorporen comerç, restauració i serveis.

I després hi ha les estructures de segon nivell.

El nostre mapa incorpora, entre altres, la FIHRT, la Federació d’Hostaleria i Turisme de les Comarques de Girona, la Federació d’Hostaleria de Lleida, la FEHT de Tarragona, la Federació Catalana de Càmpings, FEDERATUR, FECASARM, FECALON, la Federació de Turisme Rural de Lleida o TURALCAT.

No s’han de sumar aquestes organitzacions a les associacions de base com si totes representessin directament empreses de la mateixa manera.

Una federació pot agrupar associacions.

Una associació territorial pot agrupar establiments.

Una confederació pot agrupar federacions o estructures sectorials.

I una mateixa empresa pot acabar indirectament representada en diversos nivells de l’arquitectura associativa.

Això no és necessàriament duplicitat.

Pot ser vertebració.

I sobretot, el territori

Possiblement aquesta sigui la característica més genuïna del mapa català.

L’associacionisme turístic no s’entén només per sectors.

S’entén també per territoris.

Barcelona ciutat té unes problemàtiques. El Delta de l’Ebre, unes altres. La Costa Brava, el Pirineu, el Penedès, la Catalunya Central, el Garraf, el Baix Llobregat, la Costa Daurada o les comarques de Lleida tenen realitats empresarials i turístiques diferents.

Una mateixa normativa pot tenir conseqüències absolutament diferents en una gran destinació urbana, en un municipi costaner estacional o en una comarca rural.

Per això existeixen gremis i associacions municipals, comarcals, supracomarcals, provincials i nacionals.

I per això la proximitat també és representativitat.

Una petita associació local pot tenir una capacitat limitada davant d’una normativa estatal o europea, però pot ser l’organització que millor coneix una ordenança municipal, un problema de mobilitat, la realitat de les terrasses, els esdeveniments locals, els fluxos turístics o les dificultats quotidianes dels establiments d’aquell municipi.

En sentit invers, difícilment aquesta associació podrà mantenir per si sola una interlocució permanent amb Generalitat, Estat o institucions europees.

Aquí apareix la raó de ser de les federacions.

Associar-se localment i federar-se no són models contradictoris. Són nivells diferents d’una mateixa arquitectura de representació.

Empresa → associació o gremi de proximitat → federació → organitzacions empresarials d’àmbit superior.

Quan aquesta cadena funciona, un problema detectat en un carrer, un municipi o una comarca pot acabar arribant a l’administració que realment té competència per resoldre’l.

Existir, estar actiu i ser representatiu no és el mateix

La construcció d’aquest mapa obliga finalment a distingir quatre conceptes que massa sovint confonem: existència jurídica, activitat, implantació i representativitat.

• Una entitat pot estar legalment constituïda i no tenir pràcticament activitat.
• Una altra pot tenir una intensa activitat pública però un nombre reduït d’associats.
• Una organització pot tenir molta implantació en un municipi i poca fora d’ell.
• Una federació pot representar indirectament milers d’empreses a través de les seves associacions federades sense que aquestes empreses siguin formalment sòcies directes de la federació.
• I un col·lectiu gastronòmic pot tenir una extraordinària capacitat per promocionar una cuina o una destinació sense ser una patronal ni pretendre ser-ho.

Per això, representativitat no pot reduir-se a comptar logos ni noms en un directori.

Cal preguntar-se qui hi ha darrere de cada organització, què representa, en quin sector, en quin territori, amb quina implantació i amb quina activitat efectiva.

L’associacionisme com a infraestructura del sector

Després de recórrer aquesta història i començar a ordenar el mapa actual, la conclusió va més enllà d’una qüestió registral.

Catalunya ha construït durant dècades —i, en un sentit històric molt més ampli, durant segles— una cultura d’organització col·lectiva dels oficis, les professions i les empreses.

Les formes jurídiques han canviat radicalment.

Del gremi medieval a la llibertat d’empresa. De l’associacionisme a la integració forçosa en el Sindicato Vertical. De l’Organización Sindical a la llibertat d’associació empresarial reconeguda el 1977. De la Constitució al desenvolupament del dret associatiu propi de Catalunya.

Però continua existint una mateixa necessitat de fons: organitzar-se per tenir veu.

Especialment en el turisme, l’hostaleria i la restauració, sectors enormement atomitzats i formats majoritàriament per petites i mitjanes empreses, micropimes, autònoms i negocis familiars.

L’associacionisme és, en aquest sentit, una infraestructura del sector.

Permet transformar milers de realitats empresarials individuals en interlocució institucional, negociació, informació, serveis, formació, promoció, cooperació i capacitat d’incidència.

I aquesta és probablement la principal conclusió del mapa que estem construint.

La fortalesa del teixit associatiu turístic català no es troba només en el nombre d’organitzacions que existeixen, sinó en la seva capil·laritat sectorial i territorial.

El repte no és tenir més sigles.

El repte és saber qui representa què, a qui, on i per a què; evitar duplicitats innecessàries; reforçar les estructures que funcionen; connectar millor el nivell local amb el nacional; i convertir aquesta extraordinària capil·laritat en coordinació, interlocució i representació efectiva.

Perquè, al capdavall, associar-se no és només formar part d’una organització. És aconseguir que allò que individualment seria una veu aïllada pugui convertir-se en una veu col·lectiva capaç de ser escoltada.