Observatori de Viladecans: Mingo Morilla reivindica una hostaleria arrelada al territori i alerta contra el creixement sense equilibri
En un moment en què Viladecans debat com ha de créixer i quin model de ciutat vol consolidar, la veu de Domingo “Mingo” Morilla, president del Gremi d’Hostaleria, aporta una mirada especialment significativa. La seva posició combina defensa del teixit econòmic local, estima pel territori i prudència davant dels grans projectes que poden transformar l’entorn. En el document de l’Observatori municipal de Viladecans, Morilla dibuixa una idea de ciutat on el progrés no hauria de desconnectar-se ni del parc agrari ni de la identitat gastronòmica local.
Per a Morilla, el principal repte del sector no és només continuar treballant, sinó guanyar força col·lectiva i capacitat d’incidència. Defensa que el Gremi d’Hostaleria ha de reforçar-se i ser present en tots aquells espais de decisió que afecten el sector. Aquesta presència, segons exposa, ha de servir també per projectar Viladecans cap enfora i donar visibilitat a una manera de fer basada en la qualitat, la proximitat i el compromís amb el producte local.
Aquesta aposta es concreta en una idea molt clara: la gastronomia com a expressió del territori. Morilla posa en valor els productes de proximitat com un dels grans actius de la ciutat i enumera alguns dels aliments que identifica amb aquesta riquesa agrícola i culinària: la carxofa, el tomàquet, el cirerol de pera, el calçot o la carabassa. El missatge de fons és que Viladecans no només té restauració, sinó també una base agrícola que pot esdevenir un element diferencial, capaç de reforçar la identitat local i d’atreure interès des de la qualitat i l’autenticitat.
És en aquest marc que la seva reflexió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat pren més relleu. Morilla no s’hi posiciona amb un sí o un no rotund. Admet que l’ampliació pot representar una oportunitat per al sector turístic, però alhora expressa dubtes seriosos sobre la capacitat d’absorbir un creixement sostingut si aquest es fa a costa de més espai del parc agrari. La seva és una postura matisada, lluny dels plantejaments simplistes: reconeix els possibles beneficis econòmics, però adverteix que “mossegar” territori agrícola perjudica Viladecans i comporta costos ecològics, ambientals i paisatgístics que no es poden ignorar.
De fet, el plantejament de Morilla apunta a una qüestió de fons: quin tipus de desenvolupament necessita realment l’àrea metropolitana. En lloc de prioritzar només la connexió amb destinacions llunyanes, suggereix que potser caldria resoldre abans problemes de transport més pròxims, aquells que afecten de manera directa la vida quotidiana de la ciutadania. Amb això, introdueix una crítica implícita a un model de creixement que sovint posa l’accent en les grans infraestructures mentre deixa en segon terme les necessitats més immediates del territori.
La seva intervenció també entra en el terreny social i polític, encara que aquí ho fa explícitament a títol personal. Morilla expressa preocupació davant l’augment dels discursos populistes i xenòfobs, que considera un “perill evident”. Relaciona aquest risc amb la manca de memòria històrica i amb la dificultat d’una part de la societat, especialment dels més joves, per identificar certes derives perquè no han viscut ni conegut de prop experiències passades. La seva reflexió transmet inquietud, però també una crida a no banalitzar determinats discursos que poden erosionar la convivència democràtica.
En conjunt, la veu de Mingo Morilla projecta una idea de ciutat basada en l’equilibri. Defensa el dinamisme econòmic, però no a qualsevol preu; reivindica el turisme i la restauració, però connectats amb el producte local; i apel·la al progrés, però sense sacrificar el paisatge, l’agricultura i la cohesió social. La seva posició resumeix bé una de les tensions centrals que travessen avui Viladecans: com créixer sense perdre allò que dona sentit i singularitat al municipi.